set. 12, 2013
No cal traslladar-ser fins a Transsilvània per a viure d’aprop una història de vampirs. A Pratdip trobem uns singulars personatges vampírics, uns gossos negres i endimoniats que segons la llegenda popular xuclaven la sang d’animals, seguien traginers i atacaven homes de nit. Però…on és la frontera entre la realitat i la ficció? Què hi ha de cert en aquesta llegenda? Eren uns simples gossos que afamats s’aproximaven al poble per alimentar-se, o bé, eren personatges diabòlics que tenien atemorits als pratdipencs i per això es representaven amb una de les potes aixecades, com la iconografia relacionada amb el diable?
La relació entre el Prat i els dips ha estat present des de temps antics, i així ho demostra el retaule renaixentista de Santa Marina del 1602 on ja hi surten representats. Alguna cosa devia inquietar als habitants de Pratdip entre els segles XVI i XVII per a què l’església acabés incorporant en la seva iconografia religiosa un personatge maligne, ferotge, més pròxim al diable que a la fe, potser per apaivagar les pors, per a què la gent deixés d’atemorir-se davant la presència del dip o simplement per què era un element tant arrelat en la cultura popular que no podia obviar-se.
Avui, a Pratdip, el dip és un simbol identitari. El poble en porta el nom “el prat dels dips”, apareixen a l’escut municipal, també al logotip de Pratdip Turisme i fa poc s’ha dissenyat un itinerari turístic urbà que consisteix en identificar-los, formen part de la literatura catalana gràcies a Joan Perucho amb “Històries Naturals”, existeix un llibre infantil que també s’inspira amb ells, hi ha una partida anomenada les Canals del Dip, també un monument dedicat al Dip a l’entrada del poble, diferents curses de muntanya que porten el seu nom i així innumerables detalls que immortalitzen els dips per sempre i l’incorporen en la vida quotidiana del poble.
Dips representats al retaule renaixentista de Santa Marina del 1602, actualment dins l’església de la Nativitat de Santa Maria de Pratdip (visitable només en horari d’ofici)
Text i fotografia: Jaume Boldú
Esta entrada también está disponible en: Spanish
